- La cura de persones dependents recau, majoritàriament, en les llars, que sovint han d’afrontar aquesta responsabilitat sense el suport institucional necessari.
- Les famílies es troben al límit de les seves capacitats a causa del profund vincle entre l’envelliment i la dependència.
- Segons l’últim informe de l’Observatori de la Dependència, el 54% de les persones sol·licitants de valoració de grau de dependència tenen més de 80 anys. Això significa que moltes famílies no reben el suport fins que la situació ja és gairebé insostenible
Poden les famílies assumir, per si soles, les creixents demandes d’atenció i cures?
Els experts coincideixen que la cura de persones dependents recau principalment en les llars, que sovint han d’assumir aquesta responsabilitat sense el suport institucional necessari.
Fet agreujat per la manca de recursos públics que accentua una situació insostenible per a moltes persones cuidadores. Aquestes han de fer front a una sobrecàrrega emocional, econòmica i física, derivada de cures complexes i prolongades que la dependència —definida com la necessitat d’ajuda per fer activitats bàsiques de la vida diària a causa de la pèrdua d’autonomia— comporta, impactant greument l’economia familiar, la vida laboral i la salut de les persones cuidadores, posant en risc el seu benestar i equilibri.
A Catalunya, més de 500.000 persones són dependents, i la majoria requereixen les seves famílies per rebre atenció diària.
La cura no professional, un repte de gran magnitud
La Sandra, de 42 anys, va necessitar suport addicional per fer les transferències, moviments necessaris per desplaçar una persona d’un lloc a un altre, després que el seu marit, de 38 anys i amb mobilitat reduïda, patís una caiguda de la cadira de rodes, fracturant-se el maluc i les dues tíbies.
«La persona que ens vau recomanar es va implicar des del primer moment i la formació que va rebre per part vostra es notava molt. Porta ja diversos mesos ajudant-nos diàriament i estem encantats amb ell.» Sandra R.
La cura de les persones dependents requereix l’ús de tècniques específiques que assegurin la seguretat i el confort durant les activitats diàries, així com l’ajuda de dispositius adaptats, com grues, cinturons de transferència o altres eines. Aquestes mesures són imprescindibles per preservar l’autonomia de la persona dependent, evitar lesions i millorar la qualitat de vida tant de la persona atesa com de les cuidadores.
A Catalunya, un 70% de les persones cuidadores no reben cap mena de formació ni suport emocional.
La formació ha de tenir un enfocament integral, ha d’estar orientada a fomentar l’autonomia de la persona dependent i a alleugerir l’estrès de la família cuidadora, contribuint a reduir la sobrecàrrega i a millorar el benestar familiar.
L’Innan Urueta, responsable de la Cooperativa Clara Ser Gran, destaca la importància que les professionals de les cures coneguin la història de vida de la persona dependent per identificar els elements que li proporcionen seguretat i confort. Aquest coneixement no només permet adaptar les cures a les seves necessitats particulars, sinó que també fomenta un ambient de confiança i afavoreix que la persona pugui preservar la seva autonomia el màxim temps possible.
«Moltes famílies es troben amb molts dubtes i neguits quan la situació de dependència canvia i es veuen sobrepassades.» Innan Urueta
Les dones, les principals protagonistes de la cura no remunerada
Les dones, que són les principals responsables de la cura no remunerada, es veuen atrapades entre la seva vida laboral, familiar i el pes emocional d’un rol que encara es considera «natural» i «desinteressat».
Segons la Laura Campos, experta en cures del CPS Francesc Palau, el món de les cures acostuma a estar vinculat a les dones a causa dels rols de gènere tradicionals i a les dinàmiques familiars i socials, especialment en el cas de les cuidadores no professionals o informals. Solen ser elles les que assumeixen la responsabilitat de cuidar al familiar dependent, sense formació, sense límit d’horari, sense remuneració ni drets laborals establerts. Això, els suposa una càrrega física, emocional i econòmica que pot afectar la seva salut mental, el seu benestar emocional i la seva qualitat de vida.
És en aquest moment, quan les famílies comencen a mirar quins recursos locals i autonòmics tenen al seu abast per poder pal·liar les dificultats que se’n puguin anar derivant arran de la nova realitat.
La bretxa de gènere és especialment significativa en excedències i permisos de cura. Les dones representen el 78,3 % de les excedències per cura de familiars dependents i el 65 % de les persones cuidadores no professionals.
Els recursos públics, insuficients per afrontar la demanda
La responsabilitat de cuidar un familiar pot comportar alts nivells d’estrès, així com un intens esgotament físic i emocional. A més, les persones cuidadores sovint experimenten un profund aïllament social, ja que les tasques de cura els ocupen gran part del temps, limitant les oportunitats de mantenir vincles socials i activitats personals.
Segons l’experiència de L. Campos, quan les famílies assumeixen el rol de cuidadores, la seva vida laboral sovint es veu afectada. D’una banda, han d’ajustar horaris, cosa que pot portar a reduccions de jornada, absències freqüents, baixes o, fins i tot, a la renúncia o pèrdua del lloc de treball. De l’altra, les relacions amb els companys i companyes i l’entorn laboral també es ressenten per l’estrès acumulat i la manca de suport, arribant a deteriorar-se. Aquest desequilibri en l’àmbit laboral impacta directament en l’economia familiar, provocant una disminució significativa dels ingressos.
«Enmig de les crisis socials i sanitàries globals, el model de cures a les famílies s’ha demostrat ineficient. La manca de recursos, combinada amb la retallada de serveis públics, fa que moltes famílies tinguin poc més que la seva pròpia voluntat per fer front a la dependència d’un ésser estimat.» Laura Campos
A això s’han de sumar els costos addicionals, com medicaments, teràpies o la necessitat de contractar un servei d’atenció domiciliària (SAD) privat. A Catalunya, la Llei de Dependència i la seva cartera de serveis ofereixen alternatives, com prestacions econòmiques o algunes hores del servei d’atenció domiciliària, per alleugerir aquesta càrrega. Malauradament, aquests recursos no cobreixen ni de bon tros la demanda creixent de suport per a les persones dependents i llurs familiars.
A Catalunya, segons dades de l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA, 2023), en el cas de la gent gran, els principals serveis —com la teleassistència, el Servei d’Atenció Domiciliària, els centres de dia i les residències— estan destinats a persones amb dependència reconeguda. Però la seva cobertura arriba al 30,5 % de la població dependent. I no substitueixen el rol de la família, ja que en un 20 % dels casos l’ús d’un servei es complementa amb l’atenció d’un cuidador no professional.
El fet que moltes persones dependents arribin a edats avançades abans de rebre suport es deu, en part, a què les famílies acostumen a retardar la sol·licitud d’ajuda per diverses raons: limitacions econòmiques, sentiments de culpa i desconeixement dels serveis disponibles. «Quan contacten amb el servei de cures, sovint ens comenten que les persones dependents no volen ser ateses per algú desconegut», ens explica la Laura Campos.
La situació genera dubtes i angoixa a les famílies, que es troben sobrepassades i sovint es pregunten: «Ho estem fent bé? No estàvem preparats per això». En molts casos, no saben on poden trobar la informació i l’orientació necessàries per afrontar aquestes dificultats.
El repartiment de tasques entre els familiars i el manteniment d’aquests acords sol ser una font de tensió constant. «És habitual que els familiars cuidadors experimentin sentiments de culpa, ja sigui perquè pensen que no fan prou o perquè no poden dedicar-se temps a elles mateixes, fet que pot derivar en ansietat i depressió».
Malgrat els desafiaments, moltes d’elles troben en aquesta tasca una font de satisfacció i propòsit personal. Tot i això, la responsabilitat constant pot afectar les relacions familiars i provocar que desatenguin les seves pròpies necessitats emocionals. Per aquest motiu, comptar amb suport extern és essencial per garantir tant el benestar de la persona dependent com el de les cuidadores.
Formació i suport: claus per a una millor qualitat de vida
És urgent una revisió del model de serveis socials per integrar millor els recursos locals i autonòmics. Els experts proposen augmentar el finançament en la formació de les persones cuidadores i en els serveis de descans per garantir que les famílies cuidadores no es vegin abocades a l’esgotament.
Des del servei de cures de l’entitat oferim a les famílies que cuiden persones amb malalties o condicions que impliquen una pèrdua d’autonomia, informació i assessorament basat en l’escolta activa i formació bàsica en cures, proporcionant coneixements bàsics, recursos i tècniques en àmbits com la fisioteràpia o la teràpia ocupacional per ajudar-los en la seva tasca.
L’objectiu principal de la formació és dotar les persones cuidadores de les habilitats necessàries per millorar la qualitat de vida de les persones dependents, alhora que els oferim eines per viure positivament l’experiència de cuidar.
“Volem acompanyar aquestes famílies i aplanar-los el camí de les cures, amb uns estàndards de qualitat que els permetin exercir el rol de cuidador/a amb seguretat i fomentant l’autonomia de la persona cuidada”, explica Laura Campos.
Un model comunitari: la solució a llarg termini
L’Eva Cabanillas, cap de secció d’Acollida i Prestacions Socials del Servei d’Acció Social de l’Ajuntament del Prat de Llobregat, afirma que l’estrès continuat en les persones cuidadores afecta directament la seva salut física i mental, però també té un impacte negatiu en la vida social. La xarxa de relacions de la persona cuidadora es va deteriorant, fet que sovint desemboca en una situació de solitud.
En casos d’estrès extrem, fins i tot es pot arribar a una claudicació de la cura o, en els pitjors casos, a situacions de maltractament.
El sobreesforç físic i mental derivat de la tasca de la cura, juntament amb la manca de temps personal, fa que sovint les cuidadores descurin els seus propis controls mèdics. Com a conseqüència, els problemes de salut preexistents poden empitjorar, i n’apareixen de nous que passen desapercebuts.
«Enmig de les crisis socials i sanitàries globals, el model de cures a les famílies s’ha demostrat ineficient. La manca de recursos, combinada amb la retallada de serveis públics, fa que moltes famílies tinguin poc més que la seva pròpia voluntat per fer front a la dependència d’un ésser estimat.»
La cura familiar al domicili ha de comptar amb un suport professional integral
No es tracta només d’assistir la persona cuidadora en activitats bàsiques de la vida diària, com la higiene personal, en moments puntuals. També cal proporcionar espais de buidatge emocional i oferir eines pràctiques per continuar la cura quan les professionals no són presents, que és la major part del temps. A més, és important adaptar la llar per facilitar la mobilitat i garantir espais de respir. Això permet que la persona cuidadora pugui desconnectar de la tasca i cuidar-se a si mateixa.
«Les polítiques han d’anar orientades a reforçar els serveis domiciliaris, com el servei d’ajuda a domicili, la teleassistència, la neteja de la llar, les adaptacions a la llar o els àpats a domicili, dotant-los de més professionalització, més cobertura i millor coordinació amb l’àmbit sanitari.» A més, subratlla, els serveis públics haurien de ser repensats per simplificar la vida de les persones, especialment de les persones cuidadores.
En situacions complexes, les institucions responsables haurien de buscar solucions que minimitzin els tràmits administratius i burocràtics, que sovint dificulten l’accés als serveis necessaris.
Finalment, destaca la necessitat de crear espais dedicats a les persones cuidadores, com formació, suport emocional o respir, ja que sovint es prioritza l’atenció a la persona dependent i es descuida el benestar del pilar fonamental de la cura: la persona cuidadora.
Mirant endavant: Solucions per a dignificar l’àmbit de cures
Reivindiquem un model comunitari que garanteixi la dignitat, l’autonomia i la salut de les persones cuidades i de les persones cuidadores i que fomenti un entorn de respecte i equitat per a tots els agents implicats.
En aquest sentit, és clau implementar un model comunitari de cures que integri els serveis socials, sanitaris i educatius per evitar la duplicitat d’esforços i per garantir una atenció més eficient i accessible.
Hem de permetre afrontar la tasca de la cura amb més autonomia, menys estrès i una millor qualitat de vida.
És fonamental promoure la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones, especialment en el context de les cures, garantint que les tasques de cura i la inseguretat laboral no limitin el seu desenvolupament i benestar. Per aconseguir-ho, cal enfocar-se en la redistribució del treball de cures mitjançant l’ampliació de recursos i serveis, alleugerint les responsabilitats de les famílies i afavorint una distribució més equitativa de la tasca de cura.
El sistema de cures no pot continuar sent una tasca de les famílies en solitari. Com a societat, tenim la responsabilitat de reconèixer i apoderar les persones cuidadores. Necessitem un sistema de cures que garanteixi la dignitat i el benestar de tothom, des de la persona dependenta fins a la persona cuidadora.
El nostre compromís se centra a promoure la salut i el benestar de les persones cuidadores, reconeixent-les com una peça essencial en l’atenció a la dependència. Per això, oferim espais adequats on les famílies cuidadores puguin trobar suport per atendre les seves necessitats físiques i emocionals, sovint oblidades davant la intensitat de la seva tasca. Al mateix temps, com a comunitat, és imprescindible fomentar el treball digne i la seguretat laboral de les professionals de les cures, garantint la seva protecció econòmica, la formació contínua i l’accés a espais de respir.
Aquestes mesures no només alleugereixen la sobrecàrrega que recau sobre les famílies cuidadores, sinó que també contribueixen a construir un model més equitatiu i sostenible que es valori la importància del treball de cures en la nostra societat.
Catalunya necessita una reforma en profunditat del model de cures per assegurar que ningú quedi enrere en un moment de màxima vulnerabilitat.
