Aquest #8M volem compartir les nostres #miradesdedona en els diferents àmbits i mostrar les nostres reivindicacions.

Dona i família 

En el marc de la família, sovint és la dona la responsable de la logística familiar, és a dir, de tot allò que fa que la família funcioni però que no és visible ni remunerat. Normalment és la mare qui està pendent de les qüestions relacionades amb l’escola dels fills/es, de les visites mèdiques, dels controls generals… 

És necessari un reconeixement de la sobrecàrrega que pateix la dona, demanar la corresponsabilitat dels homes en les tasques familiars i educar els infants perquè també s’hi impliquin.

Dona i migració

En el cas de les dones migrades, descobrim moltes vegades un sentiment de solitud pel fet d’haver deixat la família per venir a treballar. En alguns casos això comporta la pèrdua de relacions i haver de deixar en mans d’altres la criança dels propis fills. Se senten com “les mares VISA”, que sostenen econòmicament les famílies d’allà.

La situació d’irregularitat els impedeix accedir a determinats serveis o ajudes per a elles i/o pels seus fills/es. Si els tenen aquí amb elles, tenen major dificultat per treballar ja que els manca una xarxa de suport.

La creació de xarxes de dones és en molts casos l’únic suport amb què poden comptar per resoldre qüestions com l‘habitatge, la criança dels fills/es i les oportunitats laborals. 

Exigim polítiques migratòries que afavoreixin la re-agrupació familiar, el dret al treball digne i oportunitats per poder desenvolupar amb llibertat el seu propi projecte vital.

Dona i treball

Una de les grans dificultats per a la dona que treballa és la conciliació familiar real. Durant la criança dels fills/es, habitualment és ella qui agafa la reducció de jornada laboral amb la consegüent reducció de salari i cotització per al futur. 

Accedir a llocs de poder i decisió dins l’empresa és la cursa més difícil per a la dona, i si ho aconsegueix, això implica per a ella descurar o abandonar la vida familiar. I encara són massa les feines on hi ha desigualtat salarial entre homes i dones.

A més, aquelles feines realitzades habitualment per dones són les menys valorades i les que tenen unes condicions laboral més injustes, com la de les cures, on fa uns dies el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sentenciat que l’Estat Espanyol discrimina les treballadores de la llar per deixar-les sense dret a atur i considera que hi ha discriminació per raó de sexe, ja que el 95% d’aquest sector són dones. 

Davant, d’aquesta realitat, reivindiquem l’aplicació de polítiques efectives que permetin la conciliació familiar real i exigim igualtat salarial en tots els llocs de treball així com dignificar el treball de cures.

Dona i cultura

El reconeixement del paper de la dona en l’àmbit de la cultura ha anat, afortunadament, in crescendo en els darrers decennis. Ha estat un camp on les dones sempre han estat presents, però no sempre amb un reconeixement públic.

En els diferents camps culturals, les dones podem aportar noves visions a partir dels valors propis de la feminitat: la tendresa i la cura, el gust estètic i alhora el sentit pràctic de les coses, la constància i la resistència, la sensibilitat pels detalls més petits… 

Reclamem aquesta especificitat de les dones i demanem que la nostra societat  promogui, valori, aculli i tracti justament la presència i l’activitat de les dones en els diferents àmbits de la cultura.

Dona i TIC’s

La Covid-19 ha accelerat a marxes forçades els processos de digitalització i, així, s’ha accentuat la necessitat d’acabar amb l’actual bretxa digital de gènere. Si el nostre futur és digital, no ens podem permetre que només una de cada quatre treballadores del sector siguin dones, o que només un 6,8% dels llocs tècnics siguin exercits per dones. 

Actualment, només el 12% de les persones que inicien els estudis universitaris en carreres tecnològiques són dones; una tendència que, per sort, ha anat a l’alça en els darrers 10 anys. 

Davant d’aquesta realitat és amb més motiu que, des de la mirada de la dona, hem de lluitar per aconseguir un món equitatiu, just i inclusiu. 

Participació política i directiva

La dona ha assolit molts avenços en moltes professions però, en el cas de la política, encara costa veure les dones prenent decisions i formulant polítiques públiques.  

Es va avançant en el camí cap a la paritat en els càrrecs directius però estem lluny d’assolir-ho i, el canvi en els usos del temps és la clau,  igual que el reconeixement del treball de cura que fan les dones en els càlculs del PIB. Si aquest es tingués en compte, el PIB social del nostre país pujaria en un 25%.

Les dones que assumeixen alts càrrecs tenen més risc de renúncia per la pressió que suposa assumir aquestes responsabilitats i conciliar amb la vida personal. En la majoria de casos la reincorporació acostuma a ser en pitjors condicions que les prèvies.

Les dones estem canviant i estem liderant el canvi, aportem a la política punts de vista, aptituds i perspectives diferents amb una sensibilitat cap a les qüestions de gènere en tots els aspectes del govern, especialment en l’elaboració de pressupostos, noves legislacions i canvis de lleis vigents. 

Necessitem paritat, ja que les dones acostumen a recolzar altres dones en els programes parlamentaris i perquè és la forma de donar més visibilitat als drets de les dones. 

Dona i salut

Tot i que les dones tenim una major esperança de vida, la nostra salut general és pitjor que la dels homes. Malgrat això, encara seguim en un segon pla en la investigació mèdica, on els homes segueixen sent el referent d’estudi dels símptomes, causes i tractaments de malalties.

Diverses responsabilitats recauen socialment sobre les dones, especialment aquelles relacionades amb la cura dels fills i de familiars dependents, de la logística familiar i del treball domèstic. Responsabilitats que sumades a les dificultats per conciliar el temps familiar i laboral, amb unes condicions i remuneració encara per sota dels homes, suposen una càrrega emocional que sovint es somatitza provocant malalties com l’ansietat i la depressió, malalties que tenen una  major incidència en les dones. A Espanya les dones prenen 5 vegades més antidepressius i el doble d’anxiolítics que els homes.

També la pressió social sobre els nostres cossos i l’ideal de bellesa ens aboca molts cops a malalties mentals  i trastorns de la conducta alimentària intentant aconseguir un ideal de bellesa estètica gairebé inassolible i irreal. Se’ns ha pres el control del nostre cos, fins i tot en l’àmbit reproductiu, on s’oblida de vegades la nostra persona veient-nos com simples màquines per portar noves criatures i perpetrar l’espècie.

Per això reivindiquem que es reconegui la nostra especificitat biològica en la investigació mèdica, que es valori el treball de cures i s’apliquin les polítiques que garanteixen la conciliació familiar, que es valori i es comparteixin les tasques de cures amb una veritable corresponsabilitat de gèneres, que se’ns torni el control sobre el nostre cos, sense exigir-nos una perfecció impossible, i que puguem decidir lliurement sobre el nostre cos, sent tractades com a subjectes i no com a objectes sexuals i reproductius.

Des d’allà on estem presents hem de seguir lluitant per l’aplicació de la nostra mirada, la visibilitat de les nostres aportacions i el reconeixement dels nostres drets.